El temps passa per a tots. El temps no para i el temps ho cura tot. Realment no ha passat tant des de que el Xavi va marxar de la Salle, però se’l troba a faltar. Miro a tot arreu, el busco, però no el veig fins que el tinc davant. Com sempre, porta un somriure honest a la cara, satisfet de debó de veure’t. El Xavi és una persona elegant, un tio reservat però molt clar, una persona que en un any va deixar petjada a la Salle. «Inclús havent marxat, no he deixat de tenir la sensació de que encara formo part de l’equip» comenta pensatiu. Ara, va i torna a Mallorca, la seva terra natal, on recorda orgullós com va donar les seves primeres passes: «em vaig apuntar a handbol perque era l’únic esport que oferíen a l’escola. A Mata de Jonc no hi havia futbol, per tant no hi havia opció. Era un cole petit, però sense futbol; les lligues a Mallorca eren de tres o quatre escoles«. Amb el sènior de les illes passa una cosa semblant: el nivell és d’un Lliga Catala i hi ha uns set equips, em comenta el Xavi.

Quan va venir a Barcelona, va ser pels estudis. Abans de venir a la Salle Bonanova va passar pel Sant Martí Adrianenc, on va jugar un any a primera catalana. Però segons m’explica, res pot comparar-se amb l’any que va jugar a la Salle. «Un dels primers records que tinc és un entrenament a la pista exterior de dalt, jo acababa d’arribar i mentre estiravem, tots van començar a parlar d’un sopar. De seguida, dos jugadors, ara no recordo quins, em van preguntar si vindria, donant per fet que així seria. Finalment vaig haver de marxar a Mallorca, però aquesta sensació de ser un més la vaig tenir des del primer moment«. Tal i com m’ho explica, me n’adono que per a ell l’equip és i va ser molt important. No ha estat un any fácil per ell, i saber tot el què li hem aportat ens dona un benestar molt gran. Suposo que el mateix que a ell. «El handbol eren dues hores que estava a un altre món. Inclús un dilluns plujós i a l’exterior, jo volia anar perque sabia que riuria i em distrauria«. I res ens pot fer sentir més contents. «Handbolísticament» parlant, la temporada passada no va ser gens fácil. Tot i així, el Xavi va fer molta feina des del seu extrem dret i amb la seva sigilosa qualitat de llançament.

La temporada no va començar massa bé i al principi va costar: «recordo una acció contra Pardinyes a casa. Jo perseguia a l’extrem de contraatac i no el vaig tocar, però em van expulsar i finalment van acabar empatant el partit«. – I ja veus, al final ens vam salvar a falta de set jornades… – «Ja, però en aquell moment, contra Pardinyes, s’havia de guanyar sí o sí, i es clar, jo no sabia com aniria la temporada«. Noto que li sap greu de debò aquella acció, però alhora em deixa tranquil saber el què dirà després. «L’any passat va haver moments de nervis però no va passar res, al contrari, vam fer una segona volta increïble. Això ho diu tot de l’equip«. Malauradament, es va quedar en una temporada. Però el més significatiu, és que també va deixar l’handbol. Després de tota una vida practicant-lo, jugant en un equip on eren set jugadors de diverses edats i a una ciutat on pràcticament no es promovia aquest esport, va sentir que s’havia acabat una etapa: «ho vaig deixar perque no sentia que pogués mantenir el compromís amb un grup de gent com vosaltres, que es mereix tota l’atenció. Sento que he d’estar pendent d’altres persones». Però per com m’ho diu, em fa l’efecte de que no es tracta d’una decisió definitiva. Tan debò no m’equivoqui.

Queden 15 minuts perque comenci la reunió d’equip i em quedaria parlant aquí hores i hores. Però el temps també passa aquesta tarda. Després de parlar durant una hora, l’observo i l’únic que em transmet és una pau grandiosa. La seva mirada i les seves expressions ho diuen tot i m’és impossible no preguntar-li a quins llocs troba aquesta pau que irradia. «Hi ha un racó anant al meu poble, a Valldemossa, on hi ha un penyasegat. Està mirant cap a la mar i sempre que vull estar sol vaig allà. És una roca que dona al mar. A Mallorca tens aquests moments de calma que a Barcelona costa de trobar. Mallorca és la calma.» I suposo que té raó. Des del bullici de la Salle, però, sempre el cridarem a tornar. Encara que passi molt temps, la Salle sempre serà casa teva.

Gràcies per tot i no deixis mai de somriure!